Ha mort Bernardo España Edo. Segurament a molts de vostés el nom no els diga res, però, si són aficionats al futbol, de segur que sí que ho farà quan es diga que era el nom real d’«Españeta», l’encarregat de l’utillatge del Valencia CF en els últims 55 anys, probablement la persona lligada a l’equip de Mestalla més estimada, per tothom, per la seua bonhomia, amabilitat i simpatia.
Españeta era la persona que tenia cura de l’equipatge oficial, de la roba dels entrenaments i de les botes dels jugadors, també s’encarregava de preparar les bosses i les caixes amb el material esportiu en els desplaçaments de l’equip quan jugava fora de Mestalla i de la posterior distribució en els llocs i en les taquilles de cadascun dels futbolistes. Era qui arribava primer al vestidor i l’últim que se n’anava d’allí, i el seu treball era fonamental perquè tot estigués preparat en el moment que l’àrbitre xiulara el començament del partit. I en acabar este, recollia i recontava tot perquè res es trobara a faltar després. Però, a més a més d’estes tasques elementals que comportaven la seua professió, Españeta aportà al càrrec, tot el que tenia com a bona persona i fou, a mesura que anava fent-se major, l’amic, el germà, el pare o el iaio dels jugadors de l’equip valencianista. Era la confiança, l’afecte, la broma, la paraula d’ànim en els moments roïns que els jugadors passen en la seua professió i era freqüent veure alguns d’ells corrent desbocats cap a Españeta per abraçar-lo donant-li les gràcies després d’haver fet aquell gol que feia temps que no arribava i que podia significar un canvi en la etapa negativa que arrossegava.
A nivell popular Españeta començà a captivar el personal pel seu parar simpàtic i, sobretot, quan, abans del començament dels partits, recollia els balons amb els quals els dos equips havien estat calfant i, amb l’últim que li tornaven, feia malabarismes inversemblants, amb els peus, genolls, el cap, i deixava bocabadada l’afició, la qual l’aplaudia calorosament mentre ell saludava el «respectable» com feien els toreros en una vesprada d’èxit.
A nivell institucional, Españeta era una institució. Així, ara, en el moment del seu traspàs, ho han reconegut i recordat jugadors, els entrenadors que tingueren al seu càrrec l’equip de Mestalla i aquells que ostentaren presidències i càrrecs executius. Tots ells passaren i ara formen part de la història valencianista, però Españeta continuava sent història viva de l’entitat, perquè sempre ha estat allí. Si vostés repassen les fotos oficials de l’equip valencianista durant les últimes dècades veuran que canvien les cares de presidents, entrenadors, jugadors, però Espanyeta sempre estava en la foto, això sí, cadascun dels anys un poc més grosset i amb el pèl més blanc. En el darrers anys, quan s’instaurà la cerimònia oficial de la presentació de l’equip de la nova temporada, moment en el qual es feia eixa foto, els jugadors eren citats per la megafonia, un a un, per a eixir al camp i col·locar-se dalt del cadafal situat al bell mig del camp i també Españeta era nomenat i eixia al camp com un jugador més, i rebia aleshores l’ovació més calorosa de la nit per part de tot el públic.
Españeta, sempre, ha tingut el privilegi de mantenir l’afecte, l’estima i el respecte de tothom. Així ho hauran vostés comprovat en les quatre pàgines que li dedicà este diari el dia del traspàs i les dues de l’endemà quan es celebraren les exèquies en el tanatori de València. L’edat d’Españeta, 82 anys, feia admissible la notícia, però la seua mort ha remogut records, sensacions i sentiments en tots els qui hem tingut alguna relació amb el Valencia CF. Hem escoltat, estos dies, de boca dels protagonistes principals de la història valencianista de les darreres dècades, un munt d’històries i d’anècdotes, entre divertides i entranyables. Jo en tinc alguna viscuda que és molt representativa de la seua importància dins de l’equip.
En la temporada 1999-20 el Valencia participava en la Champions League per primera vegada i havia una eufòria remarcable al voltant de l’equip. Per a arribar a la final (que el Valencia jugà a París i va perdre contra el Reial Madrid), els equips classificats per a disputar la nova competició europea havien de jugar una lliga prèvia a les eliminatòries finals en la que quedaven enquadrats per sorteig quatre equips en diferents grups, els quals havien de jugar entre ells a doble partit. El dia 8 de desembre del 1999 (dia de la Puríssima), el València CF havia de jugar contra el Manchester United al mític Old Trafford. El Valencia va organitzar un vol xàrter en el qual viatjarien l’equip, els directius i uns quants aficionats. Com que era un llarg pont festiu (el dia 6 era el dia de la Constitució), la meua filla Laura i jo hi vam anar. La xiqueta, a l’aeroport, abans de l’embarcament, ja havia aconseguit l’autògraf de tots els jugadors, especialment estimats els de Mendieta, el «Piojo» López, Carboni, Pellegrino i Farinós. Després de passar els controls adients ens en dirigirem cap a l’avió, pujàrem, ocupàrem els nostres seients assignats i, una vegada tots estàvem asseguts i amb els cinturons cordats, com ja se’ns havia aconsellat des de la megafonia, ens adonàrem que passava el temps i que l’avió, amb els motors engegats, no es movia del lloc i, aleshores, tots començarem a mirar-nos de reüll, estranyats. Duríem així més de deu minuts quan, de sobte, aparegué per la porta de l’avió Españeta, tot sufocat, el front perlat de suor i la camisa i la corbata desarrengades. L’home s’havia oblidat el passaport a casa i en adonar-se’n quan ja estava a Manises, havia agafat un taxi i se n’havia tornat a la capital a per ell. Tot el passatge i la tripulació no estaven esperant el president, Pedro Cortés, ni a l’entrenador, Hèctor Cuper, ni tampoc el porter indispensable, Andreu Palop! Estàvem esperant Españeta, la persona, sens dubte, que per a tots representava alguna cosa més que un simple encarregat de l’utillatge. Ni que dir-los l’ovació que va rebre l’home quan va entrar en la cabina i com tots corejàrem el seu nom. Temps després, i amb l’excusa de fer-li el rodatge a un cotxe nou, anàrem la meua filla i el meu gendre, Salva Ripoll, a Vitòria, on el Valencia CF jugava contra el Deportivo Alavés al camp de Mendizorrotza, i passàrem per l’hotel de concentració del Valencia CF, on Juan Cruz Sol ens tenia reservades unes entrades per accedir al camp. Allí saludàrem Españeta i vaig fer una foto dels xicons amb ell (la qual m’haguera encantat trobar i mostrar-los-la ací hui) i li van recordar, aleshores, l’anècdota de l’avió, i ens va confessar que ell no ho oblidaria mai, perquè havia passat molta vergonya, ja que, encara que pareixia que no, ell realment era molt tímid.
Españeta, cor del València CF que ha deixat de bategar. Descanse en pau!
pasqualmolina.wordpress.com
