Bernardine Evaristo (Londres, 1959) és, ara per ara, la primera escriptora negra, afrobritànica d’origen nigerià, guardonada amb el prestigiós Premi Booker pel seu llibre ‘Niña, mujer, otras’, una novel·la polifònica i molt poc convencional, plena d’idees, sentiment, estereotips dinamitats i, sobretot, molta humanitat.
En ‘Niña, mujer, otras’ l’autora construeix ponts entre Nigèria, el Regne Unit i els Estat Units, i per ells transiten temes tan candents com ara la dificultat d’acceptació, el dilema d’haver d’escollir entre els vells o els nous hàbits, i la por a naufragar en un mar d’identitats. Un altre pont s’hi alça entre generacions, entre el passat i el present, i en aquest tràfec vital brollen moltes històries al bell mig de les relacions amoroses i familiars, sota i contra les pressions socials, les lluites de poder, la dominació, la hipocresia, i fins i tot el maltractament, dones que malden per trobar l’autoafirmació, quan no una acceptació mútua. Una cursa d’obstacles la vida, «una aventura que cal abraçar amb la ment oberta i el cor ardent», en paraules de Bernardine Evaristo.
‘Niña, mujer, otras’ ens presenta unes protagonistes ben diverses, algunes força commovedors, que ens parlen de superació personal, de desviar-se del camí que sovint ens marquen els altres, de separar-se d’aquells que ens estimen però ens ofeguen, dels que esperen que siguem com ells voldrien que fórem. Sobre tot això, i molt més, versa aquest retrat col·lectiu on la família -que ajuda, però també asfíxia- està retratada amb amor i ironia. És el cas del sopar nadalenc on Hattie, un nonagenària que viu sola a la seua granja, rep el seu clan per Nadal. Tot està en calma, i «quan la família aconsegueix pujar la costera a peu, hi ha un breu període de lluna de mel abans que comencin les copes [...] s’ajunten tots a la casa en les seues robes de gala: vestits que deixen a la vista genolls que fa temps que haurien d’haver passat a la clandestinitat, panxes que desborden per sobre de cinturons [...]».
No li falta humor ni destresa narrativa a Bernardine Evaristo i ho demostra amb escreix en aquesta novel·la de tall experimental que ha escrit, com ella mateixa diu, «contra l’status quo», contada, a més, en un vers narratiu de puntuació ben poc convencional que la novel·lista anomena ‘fusió ficció’. Una història simfònica i polièdrica que creix i pren forma en dotze boques entrecreuades de la manera més insospitada per tal de contar experiències molt diferents, però en part, convergents i lligades entre sí. Són vides que malden per sobreviure als privilegis socials i trobar sentit a què significa ser dona i ser negra en el món d’avui, aventures entrecreuades en un real capaç de crear un univers ple de sororitat, feminitat i negritud. Amb el temps, i fins i tot sense sospitar-ho, gran part d’aquestes dones (filles, mares, padrines, amigues, mestres, alumnes) coincidiran en un esdeveniment que obre, tanca i condueix la novel·la. A mesura que avancem en la lectura, les peces van encaixant i les relacions es van fent més complexes i arriscades. Res sobra, res és gratuït.
La mirada literària i crítica d’Evaristo arrasa amb els tòpics i posa en evidència contradiccions, mentides i febleses humanes de tota mena. Amb destresa, col·loca els seus personatges davant d’un mirall que els retorna totes les imatges, incloses les que elles mateixes es van negar a veure durant un temps, com aquella veu que raja: «la d’anys de ser infeliçment independent quan ella l’únic que volia era ser co-depenent d’un home fantàstic que la volgués [...] tal com ara era».
