Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Vides creuades

Esto es una prueba
adaslkadladksad 
asdasdasd.  lkasdalkdj

Esto es una prueba adaslkadladksad asdasdasd. lkasdalkdj

Bernardine Evaristo (Londres, 1959) és, ara per ara, la primera escriptora negra, afrobritànica d’origen nigerià, guardonada amb el prestigiós Premi Booker pel seu llibre ‘Niña, mujer, otras’, una novel·la polifònica i molt poc convencional, plena d’idees, sentiment, estereotips dinamitats i, sobretot, molta humanitat.

En ‘Niña, mujer, otras’ l’autora construeix ponts entre Nigèria, el Regne Unit i els Estat Units, i per ells transiten temes tan candents com ara la dificultat d’acceptació, el dilema d’haver d’escollir entre els vells o els nous hàbits, i la por a naufragar en un mar d’identitats. Un altre pont s’hi alça entre generacions, entre el passat i el present, i en aquest tràfec vital brollen moltes històries al bell mig de les relacions amoroses i familiars, sota i contra les pressions socials, les lluites de poder, la dominació, la hipocresia, i fins i tot el maltractament, dones que malden per trobar l’autoafirmació, quan no una acceptació mútua. Una cursa d’obstacles la vida, «una aventura que cal abraçar amb la ment oberta i el cor ardent», en paraules de Bernardine Evaristo.

‘Niña, mujer, otras’ ens presenta unes protagonistes ben diverses, algunes força commovedors, que ens parlen de superació personal, de desviar-se del camí que sovint ens marquen els altres, de separar-se d’aquells que ens estimen però ens ofeguen, dels que esperen que siguem com ells voldrien que fórem. Sobre tot això, i molt més, versa aquest retrat col·lectiu on la família -que ajuda, però també asfíxia- està retratada amb amor i ironia. És el cas del sopar nadalenc on Hattie, un nonagenària que viu sola a la seua granja, rep el seu clan per Nadal. Tot està en calma, i «quan la família aconsegueix pujar la costera a peu, hi ha un breu període de lluna de mel abans que comencin les copes [...] s’ajunten tots a la casa en les seues robes de gala: vestits que deixen a la vista genolls que fa temps que haurien d’haver passat a la clandestinitat, panxes que desborden per sobre de cinturons [...]».

No li falta humor ni destresa narrativa a Bernardine Evaristo i ho demostra amb escreix en aquesta novel·la de tall experimental que ha escrit, com ella mateixa diu, «contra l’status quo», contada, a més, en un vers narratiu de puntuació ben poc convencional que la novel·lista anomena ‘fusió ficció’. Una història simfònica i polièdrica que creix i pren forma en dotze boques entrecreuades de la manera més insospitada per tal de contar experiències molt diferents, però en part, convergents i lligades entre sí. Són vides que malden per sobreviure als privilegis socials i trobar sentit a què significa ser dona i ser negra en el món d’avui, aventures entrecreuades en un real capaç de crear un univers ple de sororitat, feminitat i negritud. Amb el temps, i fins i tot sense sospitar-ho, gran part d’aquestes dones (filles, mares, padrines, amigues, mestres, alumnes) coincidiran en un esdeveniment que obre, tanca i condueix la novel·la. A mesura que avancem en la lectura, les peces van encaixant i les relacions es van fent més complexes i arriscades. Res sobra, res és gratuït.

La mirada literària i crítica d’Evaristo arrasa amb els tòpics i posa en evidència contradiccions, mentides i febleses humanes de tota mena. Amb destresa, col·loca els seus personatges davant d’un mirall que els retorna totes les imatges, incloses les que elles mateixes es van negar a veure durant un temps, com aquella veu que raja: «la d’anys de ser infeliçment independent quan ella l’únic que volia era ser co-depenent d’un home fantàstic que la volgués [...] tal com ara era».

Compartir el artículo

stats