El fet que Tere Mollà triara la frase de ‘Per què em dona la gana’ per a la seua columna al diari Levante-EMV és més que una elecció d’una denominació: és tota una declaració d’intencions. Era l’any 2018 i, en ella, aquesta activista en el feminisme des de feia ja dècades volia plasmar setmanalment, i així ho ha fet en aquests dos anys, nombroses reflexions que provoquen els lectors i les lectores, trenquen motlles mentals i posen sobre el tauler públic les contradiccions, vergonyes, fites aconseguides i tasques pendents de la nostra societat amb la igualtat entre homes i dones.
Des que va començar la seua col·laboració, els articles de Mollà no han evadit cap tema espinós i controvertit, sempre estan relacionats amb qüestions actuals, oferint a les generacions futures un ventall de reflexions sobre la nostra realitat i els problemes que encara no hem aconseguit superar com a col·lectiu. Ara, 132 d’aquests escrits han vist la llum en forma d’un llibre que, amb el mateix nom que la secció setmanal, arribarà la setmana vinent a les llibreries. Però no vindrà sol, ja que Mollà també ha volgut posar negre sobre blanc totes les experiències que ha viscut personalment durant el confinament en un altre llibre titulat ‘Día a día en tiempos raros’.
Ja fa més dues dècades que Tere Mollà va segellar una aliança amb el teclat de l’ordinador amb l’objectiu de buscar una plataforma mitjançant la qual expandir la seua veu pròpia:
«Jo venia del món del sindicalisme i en una federació d’àmbit valencià se m’adjudicà l’àrea de la dona. En aquell moment i encara ara la federació en el seu àmbit estatal tenia una revista que es diu Tribuna, on vaig començar a escriure regularment sobre violències masclistes, bretxes laborals i bretxes salarials. A partir d’aleshores comence a formar-me, però ja no deixe d’escriure en diverses publicacions fins que decidisc obrir-me el blog».
Un blog que era la consecució d’una consciència feminista que Mollà arrossegava des de feia anys, una consciència que desperta -com tantes vegades des de la mateixa casa d’una-, des de la mateixa família, on els tractes i les obligacions assignades fan visibles desigualtats subtils i posen llenya al foc de la rebel·lia.
«Nosaltres som cinc germanes, totes xiques i amb molt poca diferència d’edat. Jo soc la major d’una família políticament progressista. Quan arribem a l’adolescència i despertem, veiem eixa dualitat entre el paper públic i privat de mon pare, entre l’home progressista que fora lluitava per les llibertats i el de dins de casa, que ens rebel·la a totes, just en el moment en què començàvem a eixir, anàvem amb xics… Ahí prenem molta consciència de que per ser xiques ens prohibien o ens passaven coses molt diferents’.
Tot allò va forjar la Tere Mollà que hui és i que no dubta en posar el focus en tot allò que, com a societat, encara no tenim solucionat quan parlem de dona, feminisme, masclisme, ventre de lloguer, prostitució…. Tots ells temes actuals dels quals no ha defugit ni a la seua secció ni al llibre d’ara ‘Perquè em dona la gana’.
«Hem aconseguit destapar molts micromasclismes ocults però encara en queden molts que no podem aturar. De la mateixa manera que el moviment feminista ha aconseguit associar eixos dos termes i que hui dir ‘masclista’ siga pitjor que dir ‘maltractador’».
El mateix patriarcat es reinventa amb noves formes d’opressió o de negació de les dones com per exemple quan hi ha qui intenta dir ‘seres gestantes’ o ‘seres con vulva’ per a no dir la paraula dona’, explica. Com queda palés, l’autora no defuig els temes polèmics ans al contrari, amb els seus articles busca posar-los, amb la seua veu pròpia, potent i transparent, en l’epicentre d’un debat sempre necessitat de propostes com les de Mollà.
