En setembre de 1609 es publicava el decret d’expulsió general dels moriscos del Regne de València. El rei determinava que els descendents dels musulmans que vivien en terres valencianes serien deportats al nord d’Àfrica. En teoria, estes persones podien abandonar les seues cases amb tots els seus béns. Serien conduïts a port i tractats adequadament fins l’arribada al seu destí. En la pràctica, van ser insultats, vexats, agredits i maltractats al llarg del trajecte i soldats i veïns els van robar tot el que van poder. Alguns d’ells, fins i tot, van morir de camí al desterrament.
L’expulsió va suposar l’eixida d’unes 125.000 persones, aproximadament un terç de la població valenciana del moment. En les nostres terres en van quedar ben pocs.
Als llocs de destí, la recepció no va ser gens cordial. Eren persones estranyes; amb formes de vestir, de parlar i amb costums molt diferents a les dels habitants locals. I el tracte que reberen va ser marcadament hostil.
Al nostre país, les conseqüències de la desaparició sobtada d’una gran quantitat de mà d’obra van ser molt greus. Se’n ressentí la demografia, l’agricultura i el consum. La neteja ètnica, demanada, propiciada i aplaudida pels integristes del moment, va afectar de manera greu l’economia d’un territori que disposava d’una mà d’obra barata per a conrear les terres senyorials.
Este és el marc històric real en què discorre la novel·la d’Antoni Garcia. ‘El regrés’ narra les aventures d’un jove morisc valencià que es veu obligat a abandonar la seua terra i a viatjar al nord d’Àfrica amb la seua família com a conseqüència de l’ordre reial d’expulsió a què hem fet referència. Un marc terrible, construït a partir d’interessos, d’intransigència, de subjugacions, de misèria, de violència i de desolació.
I què ens aporta el producte que ha elaborat Antoni Garcia? Quin tipus de novel·la és el que tenim al davant? És ben cert que als humans ens encanten les classificacions. Això és perquè les taxonomies ajuden d’una manera evident a esbrinar les característiques i els matisos que extraiem dels productes que volem conéixer. Encabir ‘El regrés’ dins d’un determinat tipus de narrativa resulta, però, un poc més complicat del que en un principi podíem suposar. És ben evident que analitzem una novel·la que compartix algunes de les característiques més representatives de la narrativa escrita per a un públic jove. De l’anomenada novel·la juvenil. Podem fer-ne un repàs d’eixos trets a vore si arribem a alguna conclusió.
‘El regrés’ és una novel·la no excessivament llarga. No arriba a les 200 pàgines. Un relat que ha quedat estructurat en 34 capítols, també d’una dimensió reduïda. Característiques habituals en este tipus de textos. Hi ha una progressió lineal del que s’hi conta. La narració se sol concentrar bàsicament en els fets que fan avançar l’acció, no en els detalls secundaris. A més a més, hi ha un predomini evident del diàleg i de la narració sobre altres tipus de solucions. És a dir, al llarg del text es produïx una alternança entre l’estil directe i l’estil de la narració. Cal afegir que l’estructura d’El regrés seguix l’esquema clàssic de divisió del relat en tres parts, molt habitual també en la novel·la juvenil. En els primers capítols es planteja un conflicte. Posteriorment, gran part del llibre es dedica a narrar aspectes lligats a eixe conflicte, amb diverses accions secundàries que ajuden a fer avançar d’una manera més dinàmica l’acció principal. I, finalment, en els últims capítols de la novel·la assistim a la resolució del conflicte, o almenys a la resolució d’una part. Pel que fa als protagonistes, hem de dir que són joves. Encara que no coneixem la seua edat, intuïm que a penes superaria la dels lectors i la de les lectores potencials. A més a més, Jaie, el protagonista principal, posseïx un grapat de qualitats positives, que solen ser pròpies d’una gran quantitat de narracions juvenils: és valent, sensat, honrat, respectuós, generós... Finalment, les estructures sintàctiques utilitzades en el relat no presenten un alt nivell de complexitat i, com és habitual en este tipus de literatura, abunden els períodes oracionals breus, interrogatius i exclamatius. Per tant, si només atenguérem a estos criteris, hauríem de convindre que tenim al davant un exemple prototípic de novel·la juvenil de lectura i de digestió lleugera.
Considere, però, que no podem conformar-nos en una anàlisi tan superficial de l’obra que hui presentem. ‘El regrés’, evidentment, és molt més que tot el que acabem de comentar. Aleshores, quins són els trets que ens permeten fer una afirmació d’estes característiques? Podríem començar per destacar la versemblança d’una part dels elements ambientals de l’obra. Els fets narrats a El regrés se situen en la Safor, a principis del segle XVII. La seua lectura pot ajudar el nostre alumnat a conéixer de manera més clara la neteja ètnica que es va produir en el nostre país en aquell moment. L’autor se n’ha informat i hi ha molts trets de versemblança en una part important dels detalls de la narració, més enllà de la ficció de la història contada. Ens referim, per exemple, a la violència exercida contra els moriscos quan anaven cap al port on havien d’embarcar, als saquejos de què foren objecte, a les rebel·lions que protagonitzaren en terres de la Marina, a les dificultats que patiren en arribar al destí...
En segon lloc, convindria destacar la riquesa d’algunes descripcions. Particularment interessant i exhaustiva em sembla la del capità Francisco Bahamontes, enze malgirbat, que l’autor dibuixa amb una extraordinària destresa. «Sempre que entrava el capità Francisco Bahamontes al palau del duc, els dimonis feien festa grossa dins l’olla boteruda que tenia per cap. No era el que se’n diu un home atractiu, ni de lluny. Una cara oval dibuixava uns trets desagraïts, ara per les galtes molsudes, ara per la papada amb un plec de masses greixoses, o pel nas camús».
A l’obra, cal també apuntar l’ús de diversos recursos estilístics que provoquen passatges d’indubtable bellesa. Es tracta de personificacions, comparacions, metàfores, sinestèsies... En destacaré només alguns exemples:
.- La lluna és «un fanal encés que un grapat de núvols escadussers entelava de tant en tant».
.- Un gran penyal és una «cresta bel·licosa» que arrecerava ciutat i pobladors.
.- «Li eriçà la coberta abundosa de pèls que li cobria gairebé tot el cos, com una catifa esfilagarsada», diu del capità Bahamontes.
.- «En colles poc nombroses però contínues, desfilava aquella corrua de pobresa», afirma en descriure els grups de persones deportades.
En alguns moments, hi observem fragments d’un gran lirisme: “La volta del cel es mostrava coberta d’infinitud de petites juspires de lluminositat estàtica i d’una mitja lluna que creava, en l’atmosfera d’aquell indret, una estranya sensació d’opacitat».
L’autor realitza, a més, un recurs sovintejat a l’ús d’expressions populars i de frases fetes, que conferixen una riquesa particular al text:
.- «La hisenda del duc feia aigües pertot arreu».
.- «Si em veniu amb una cançoneta com la d’adés, ja podeu lligar-vos les espardenyes».
.- «La nau feia una pudor que tombava de tos».
Garcia sent una especial predilecció per la utilització de paraules d’una derivació esplèndida i d’una sonoritat particular. L’ús de sons fricatius, laterals i vibrants en alguns mots ajuda el lector a penetrar en les situacions descrites amb una sensació de versemblança més que evident. La quantitat d’exemples que hi podem trobar és enorme: afeixugades, rocam, margera, pedruscall, fullam, enrogallada, tenderols, vergassades, enclotada, senderols traginers, foscúria... Noteu la plasticitat que traspuen alguns d’estos molts.
«Les salvatgines espantades per l’avalot i per l’olor del fum corrien esmaperdudes buscant recer en els seus caus».
«Algun crit, l’espetec d’alguna branca trencada, els sorolls de pedres que regolaven...».
L’efecte buscat es completa amb la utilització d’un adjectivació rica i diversa. Habitualment, els adjectius s’ubiquen darrere del substantiu corresponent, però també hi ha molts casos de construccions en què l’adjectiu s’hi situa davant per intensificar la sensació que es vol transmetre: doloroses notícies, estimada família, tremenda altura.
De vegades, les solucions adopten un grau de complexitat major i l’adjectivació completa el significat del substantiu situant-se davant i darrere: petita feixa plana, gruixuda tela fosca, frenètica tala de petits arbres...
La narració adquirix un ritme molt ràpid, trepidant. L’efecte s’aconseguix amb l’ús de frases curtes, d’enumeracions, de verbs de moviment, de recursos fònics emprats amb precisió i d’oracions interrogatives i exclamatives.
Encara que és cert que la major part de l’obra està contada en tercera persona, de vegades el narrador no pot deixar de prendre partit dels fets relatats d’una manera més directa. «Una batalla en què han mort mil combatents és terrible, però no veus l’individu, la veritat; el nombre perd els encontorns. Però la descripció de la mort lenta i brutal d’una persona esborrona, t’espanta, perquè et pot permetre crear la pròpia imatge de la víctima, els trets que la identifiquen i veure les faccions trencades pel sofriment, desfetes per la impotència en no poder escapar del dolor i de la mort». Un narrador profundament humà i tendre apareix en estos moments.
De la mateixa manera que el narrador sap ser cru, brusc, escatològic i cruel en la descripció d’eixe enze malgirbat que és el capità Bahamontes, al mateix temps és capaç de relatar moments de gran sensualitat quan es referix al primer contacte físic entre el protagonista i Isabel. «No podien aturar aquella allau, aquella ona de passió que els havia encerclat per tots els flancs. I s’hi deixaren portar per les sensacions delicioses, profundes, que afloraven des de l’interior dels cossos i s’estenien per la superfície de cada bocí de la pell i, com més es tocaven més s’incrementava la necessitat de prémer, de besar, d’acaronar. Els impel·lien a voler-ne més, a deixar-se acariciar arreu on creixia l’excitació, la delícia del pecat».
Podem concloure que no ens trobem davant d’un producte típic de literatura de consum lleuger. Un producte que necessita eixir de l’àmbit encotillat de la narrativa escrita exclusivament per a joves i adquirir una altra dimensió, una altra volada.
L’autor ha sabut construir un relat molt viu i dinàmic, de lectura àgil i entretinguda. Un relat en què el domini absolut d’un lèxic ric i d’enorme sonoritat assolix un altíssim nivell. Un relat que ens recorda la tragèdia que hagueren de sofrir un col·lectiu humà que havia nascut i havia viscut durant moltes generacions en esta terra. Un magnífic llibre per gaudir d’una lectura amena i instructiva alhora.
