La paraula «queda» és originàriament la forma femenina de l'adjectiu «quet», variant habitual en valencià de la forma «quiet»: «Lo dia ha en si molts sons e la nit és més queda», es diu ja en un document datat en 1499. Posteriorment, esta forma se substantivà per a referir-se a un toc d'una campana, format per més de vint batallades, que es tocava en certes poblacions, en circumstàncies excepcionals, a les nou de la nit a l'hivern, i a les deu a l'estiu, per a indicar que la gent havia de retirar-se a casa.

L'expressió «toc de queda» s'ha utilitzat tradicionalment en l'àmbit militar per a referir-se a un toc de corneta a través del qual s'indicava l'obligació dels soldats de guardar silenci i mantindre's replegats dins dels quarters o campaments. En un estat de guerra o de setge, i també en situacions catastròfiques o en crisis sanitàries greus, esta expressió es fa servir per a indicar la implantació de restriccions a la llibertat de circulació de persones o vehicles durant una franja horària, normalment a la nit.

Més informació