Un dia sense importància, un vespre qualsevol estic en la plaça de Nàpols i Sicília, vora el carrer del Palau. Esdevinc un flâneur en la meua ciutat i m’entretinc contemplant la font, tan humil com complexa de la plaça. No estem en la piazza Navona, en fonts amb rius, tritons i demés al·legories barroques de Bernini. Ací hi ha el rigor matemàtic dels fractals que, en este cas, es desenrotllen a partir d’una estrela de dotze puntes, i un assenyat sistema d’alimentació i d’evacuació d’aigua de la font. L’aigua surt quasi imperceptiblement a la manera dels ullals de les marjals valencianes o de l’Albufera i se n’ix per entre les juntes dels triangles externs. Els monarques nassarites haurien estat envejosos d’esta font que marca un altre nivell respecte a l’abstracció geomètrica islàmica.

Abandone la font ,vaig cap al carrer del Miracle i no puc més que pensar en Lluís Vives. L’humnista ubicava ací l’inici del seu diàleg XXII, el relatiu a ‘Les lleis del joc’. És molt conegut. Tres amics es troben i conversen mentre passegen. Decidixen anar per Sant Joan de l’Hospital cap al carrer del Mar i això faig jo. L’objectiu dels amics és arribar a la casa de les germanes de Vives per saludar-les. Malauradament, jo no podré fer el mateix. Sí puc detindre’m en dos cantons, el de Muñoz Degrain i el de Ruiz de Lihory, on contemple, en el paviment, diverses composicions de fractals. Art autènticament de qualitat i popular, a l’abast de tot aquell que vullga aturar-se un moment per perdre’s en el vertigen originat pels triangles isòsceles. Arribe al creuament del carrer Lluís Vives. També en terra, però molt més humil, una altra composició on els fractals originen un octògon que evoca la mitra de Sam Loyd.

Deixe el carrer del Mar, creu el carrer de la Pau, estic immers en l’antic call. En la plaça de Margarita Valldaura hi ha el bust de Lluís Vives traslladat des de la plaça de Bruges. En la cantonada encara es manté una casa de l’època que, si no va ser la la família de l’humanista podria haver-ho sigut. En el mur exterior, sobre pintura gris un cartell indica «Casa Vives».

No consta però, que processaren la seua família per pràctiques judaïtzants, que pare i oncles van estar assassinats en la foguera, que a la mare de Vives, Blanca March, la van exhumar per a cremar les restes i que, al remat, els diners i la casa amb el que hi havia de valor, va anar a parar, proporcionalment, al fisc reial, a l’ajuntament i al tribunal de la Inquisició. No res. Tot normal. Sembla que els jueus no van ser expulsats o que els jueus que es quedaren a Sepharad no van patir la persecució del Sant Ofici. Normal.

Continue en la plaça i em ve al cap Berlín. Allà, amb motiu del genozidi contra els jueus , no sols hi ha el Museu Jueu, sinó el monument als jueus assassinats d’Europa. Totes dos construccions tenen una similitud: la irregularitat, aconseguir que el visitant se senta insegur, que s’interrogue, que experimente una mínima part de la incertesa o angoixa que van experimentar els jueus, alemanys i europeus, durant l’època nazi. Ací, no vull obviar-ho, no comptem amb res que evoque el nostre passat jueu, l’expulsió, la persecució. Res. Com si mai no haguera hagut jueus. Sengles instituts amb els noms de Lluís Vives i Lluís de Santàngel i poca cosa més.

M’ofegue i me’n vaig cap a l’antiga llonja de l’Oli. Arribe a la plaça del Doctor Collado o del Coronavirus; ja no entenc res, però tant se val. Em centre en el paviment. Una sèrie de quadrats delimiten un espai central en blanc. Dins de cada quadrat els triangles isòsceles, blancs o negres, conformen ocells que van o venen. Evoquen el ‘Llibre de va i ve’, és a dir, el llibre de comptes de la Taula de València que rebia aquell nom, ja que, cada dia, la caixa amb els cabdals feia l’itinerari des de la catedral a la llotja de la Seda i viceversa, perquè era en la catedral de la seu on es custodiaven els cabdals. Matemàtica, estètica i història a l’abast de tots, en el paviment. Malgrat el tancament dels negocis de tota la vida, la plaça està animada i això està bé.

Decidisc continuar, i me’n vaig cap a la plaça de Bruges. No. Ja no està la font amb fractals construïts en marbre amb un romboedre truncat que remetia al gravat ‘Melancolia’ de Durer. Allí s’ubicava també l’estàtua de Vives contemplant l’escena i, tot plegat, en la plaça de Bruges: la ciutat que hostatjà l’humanista, però que de cap de les maneres pogué evitar la melangia que Vives sentia per la seua ciutat.

Abandone la plaça, passe a la Bosseria i d’allí, pel carrer de Baix arribe a la plaça del Carme. Descanse una estona en un banc del jardinet de Pare d’Òrfens mentre contemple el bronze de Marià Benlliure que adorna la font: un grup de xiquets de bolquers s’arremolina al voltant d’un que està a punt de caure. M’alce. Les deixalles i la brutícia m’impedixen admirar els fractals que conformen el paviment de la font. Esta va ser la primera font que va dissenyar l’arquitecte Román Jiménez, crec que per l’any 1964.

Decidisc tornar. Per Serrans i la Mare de Déu arribe a l’esplanada del palau arquebisbal. Sóc conscient d’estar en el melic de la ciutat. Més a prop de la porta de l’Almoina he llegit en un tondo al·lusiu a Ausiàs March. Avance cap a la porta del palau. Una rosa dels vents feta amb el patró d’un triangle isòsceles marca el nord, però el braç de l’oest assenyala cap a la porta de la seu, on ben a prop hi ha la tomba simbòlica d’Ausiàs March.

Són excessives les emocions. La llum minva com cada vespre. Passe pel palau del Marqués de Campo. Una cartel·la immensa penja des d’un balcó. Anuncia una aproximació a «la geometria valenciana». Són dèsset artistes insignes. No llig, però, el nom de Román Jiménez, l’arquitecte responsable de tots els dissenys que he esmentat: «Patria dat vitam, raro largitur honores». No res, Lluís Vives mirava els fractals, però a Bruges: «Ille multo melius terra aliena dabit».