Seria molt millor parlar de l’absència d’aquests silencis que resulten tan necessaris als moments més delicats. Silencis que permeteren la reflexió assossegada o escoltar a l’altra persona i les seues aportacions amb tranquil·litat i certa pau. Però no.
I aquesta setmana, amb més soroll si cap, amb la moció de censura presentada pel partit ultradretà que no té prou vots per a eixir però que li permet estar a tots els mitjans de comunicació empudegant-ho tot amb la seua forma grollera de permanent insult i poca política de la bona.
De veritat que estic per deixar d’escoltar la ràdio als matins abans d’anar a treballar, perquè em fa mal veure en què s’està convertit la política de l’Estat. Els informatius de televisió ja ni els veig, perquè pense que tots i cadascun d’ells estan al servei d’interessos no sempre confessables. Però comença a passar-me el mateix amb la ràdio, un mitjà que quasi sempre he considerat més imparcial.
Tant de soroll, tant d’insult, tanta falta de respecte a l’adversari polític, no és bo per a ningú. Tensar tant la vida parlamentària els allunya de la ciutadania a qui ens tenen molt cansada a banda de la pandèmia.
Es podria pregar que no feren tant de soroll? Que es comportaren com el que són, representants de la ciutadania i no gent escridassant tota l’estona? Hi ha formes de discrepar molt més educades i democràtiques.
Crec que la Presidència del Congrés hauria de fer l’esforç titànic de demanar un comportament més civilitzat i que deixaren d’enfangar la vida política amb crits, insults i mentides. Igual caldria obligar a les ‘senyories’ a fer un curs sobre educació parlamentària i de respecte a l’adversari (que no enemic) polític. De la mateixa manera que s’obliga a fer formació continuada a la gent treballadora, s’hauria de repensar el tema de la formació parlamentària i de representació dels interessos de la ciutadania per damunt dels interessos partidistes i, fins i tot, personals.
Hi ha massa soroll cada dia. I a més, altres poders de l’Estat, com el Poder Judicial, no ajuden massa. Segurament encara queden les formes rudes, autoritàries i interessades heretades de temps passats que li estan fent malbé a la vida parlamentària en concret i a la democràcia en general.
La vida crispada és molt dura per a totes les parts. Però sobretot, per a la ciutadania que no acabem d’entendre com s’ocupa sense trellat, el temps de treball en un debat sobre una moció de censura que ja naix morta, en lloc d’arromangar-se i ficar-se a buscar eixides consensuades a una crisi sanitària econòmica i social sense precedents. De veritat que només es pot entendre des del convenciment de la mesquinesa d’alguns i d’algunes.
Açò que veiem cada setmana no és democràcia parlamentària. Açò és persecució implacable a un Govern legítim triat per la gent. Les banderes tapen massa interessos inconfessables. I tapen també i sobretot, les necessitats reals de les persones. Necessitats com habitatge digne, poder menjar de manera saludable, poder pagar rebuts de llum i aigua o d’internet per poder seguir estudiant amb condicions i un llarg etc. I mentre només s’escolten crits, insults i mentides.
Els pregaria a les ‘senyories’ un poc més de seny i d’humilitat i que no perden de vista que deuen estar al servei de la ciutadania i no considerar-nos a la mateixa ciutadania ostatges de les seues decisions, crits i mentides.
La democràcia parlamentària és altra cosa ‘senyories’. I si no la saben practicar, o aprenen o se’n van a casa. El conjunt de persones que els hem votat ens ho mereixem.
