Hui vull compartir una anècdota personal molt emotiva. Fa uns cinc anys aproximadament i amb una excusa poc creïble em va vindre a veure a l'oficina on treballava una amiga que estava molt malalta de càncer des de feia anys. Estava molt debilitada i de fet, va ser l'últim dia que va conduir sola. Era una dona feliç i que s'estimava moltíssim a la seua família. Estava esperant la seua primera neta. Em va comentar que esperava que Déu li permetera conéixer-la i, per hores, no va ser així.

Quan la vaig abraçar per acomiadar-me d'ella, amb molta cura perquè estava molt fràgil, em va agafar les mans i em va mirar directament als ulls i em va demanar que l'escoltara el que em volia dir. En aquell moment vaig entendre que s'anava a acomiadar definitivament de mi.

Em va demanar dues coses amb una mirada que mai no podré oblidar. Eren aquestes dues coses. La primera que celebrara cada dia la vida perquè passa molt ràpidament i sense quasi donar-nos temps a viure-la com volem. I la segona que cuidara molt d'una amiga que teníem en comú i que és, de vegades, un poc caòtica però molt bona persona. Li vaig prometre que faria les dues coses.

Als pocs mesos (tres crec recordar) se'n va anar però abans va deixar un missatge de veu per a alguna gent en el qual insistia en què celebrarem la vida cada dia.

El dia del seu funeral, l'amiga en comú va decidir anar, però jo no vaig voler fer-ho. Vàrem quedar que després passaria per casa. Quan va aplegar, venia feta un mar de llàgrimes i, com que la conec i me l'estime moltíssim, havia preparat un bon dinar i vaig traure de la nevera una ampolla de txacolí que havia portat uns mesos abans la meua amiga Maite. Quan va veure la taula parada i com anava emplenant les copes, ella no entenia res, però la vaig mirar i alçant la copa vaig dir: «Cal celebrar la vida, li ho vaig prometre a aquesta dona. Deixa de plorar i celebrem que estem vives i que la vam gaudir un temps». Ho va entendre de seguida i va deixar de plorar i vam dinar recordant a l'amiga que ens acabava de deixar.

Per motius que no venen al cas, i també per la punyetera pandèmia, tot s'ha de dir, havia oblidat aquesta intensa anècdota personal, però ahir la vaig recordar. I vaig recordar el poc que ens preocupa viure, dins de l'adamisme en el qual em fa la impressió que vivim. I perdem de vista molt sovint que la vida és finita, que s'acaba i que cada dia que passa és, a la volta un més de vida i d'experiències i d'enriquiment personal, però també un menys amb tot el que això comporta.

Tinc la sensació que últimament no he complit amb la paraula donada a l'amiga desapareguda i no he celebrat la vida cada dia. Han passat moltes coses, és cert, i he continuat cuidant com he pogut i s'ha deixat a l'amiga comuna, però jo m'he oblidat de celebrar la vida.

I hui, em torne a fer a mi mateixa la promesa: celebrar cada dia la vida, perquè sempre, sempre hi ha motius. I perquè cada matí continua eixint el sol que ens desperta els sentits i ens recorda que estem vius i que viure és un viatge meravellós, malgrat els patiments. No fer-ho, no celebrar la vida, com cadascú crega, és senzillament passar per la vida. I jo el que vull és que la vida passe per mi.