Em solia dir que hi havia llocs al món que t’ajudaven a riure. No es referia a cap Club de la broma ni a la projecció de cap obra dels Marx, ni molt menys a una sessió parlamentària en la qual els monòlegs surrealistes d’alguns extremats ens fan cosquerelles alhora a la faringe i a l’estómac, i comences somrient i acabes perbocant. No, ell em parlava d’on habita la felicitat de forma perenne i dels indrets espurnejants de gràcia escumosa; aquella que només reconeix qui escorcolla l’existència amb avidesa. Els carrers baixen sempre plens de riures, repetia sovint mentre passejàvem agafats de la mà. La meua, infantil i vellutada; la seua, nerviüda i de pell pansida.
No ho he oblidat mai. I tal vegada per això sempre he vist el carrer com un teatre extremadament generós on uns figurants representen multituds d’esquetxos en una sessió contínua però no lineal, solapant-se, interferint-se, silenciant-se, de manera que si mires de prop i amb ulls àvids de rialla qualsevol racó d’espai públic, pots aconseguir que et projecten una comèdia sense fi. Un fragment de conversa tret de context, el crit operístic d’una dona que entropessa amb una amistat, uns ancians que s’aguanten la dentadura de tant de riure, una parella que s’enrotlla amb la corretja del gos, un grup d’adolescents calcats els uns als altres, un repartidor que intenta abandonar el seu vehicle sense llevar-se el cinturó, un xiquet instal·lat en el carro de la compra, una porta que s’obri i es tanca quan no toca... En cada vorera o en cada plaça, entrant a una casa o eixint d’un supermercat, de dos en dos o en solitari, des d’un balcó o des de la finestra d’un cotxe, en són milers els escenaris, els protagonistes i els guions que s’ajunten i es desfan a una velocitat digna d’una pel·lícula d’acció extrema, i que ens serveixen en safata moments d’hilaritats sanadores.
I és que el trellat ens suplica amb urgència dosis enormes d’alegria. Sabem que viure pot arribar a ser monstruosament dur i que el nostre interior és la trinxera predilecta de llàgrimes i temors, però també hem experimentat que, en ocasions, la vida posseeix una bellesa que cal ensumar i destapar. I ací és on ens hem d’esforçar per augmentar la reserva de bombolles d’oxigen, aquelles que van dret al cor i l’eixamplen. Perquè en això, en el fet que els nostres cors es mantinguen oberts i receptius malgrat els temps que corren, en això simplement ens hi va la vida.
