El mural roig de la dreta és una declaració de principis. El nom de les comarques amb plats universals. Diumenge passat Enric Casasús anunciava que tancava la Taverna d’Enric, la fonda del carrer Corona. El cuiner explicava que un grapat de circumstàncies personals, afectives i professionals «fan que la vida demane Carcaixent». Diumenge serà l’últim dia de serveis de menjars.

Adéu a les amanides de pebrots i tonyina, a la crema balsàmica d’albergina, a la fideuà de polp, l’olleta alcoiana, al putxero i a l’arròs al forn. El tancament coincideix amb una campanya interna d’un dels partits que governa a València per salvar el Café Negrito com a cooperativa. Sorprén tant de candor. El Carme, com a terme que agrupa a Ciutat Vella, s’apaga precisament per tota la reglamentació i normes municipals d’un govern progressista que prioritza no se sap què per damunt d’activitats d’oci nocturn que dóna molts llocs de treball i al mateix temps fa una benvinguda ben amable als visitants. Ho he explicat moltes vegades, el gran atractiu de València depén de fer del centre històric un espai de convivència on l’oferta gastronòmica i de copes tinga prioritat compatible amb la residència. El soroll d’una conversa en una terrassa mai sobrepassa el del camió de fems i molt menys el d’una concentració del que es coneix com a ‘botelló’.

Em consta que els propietaris dels locals són els primers interessats a acomplir totes les normes, però assistir, inclús en aquesta era pandèmica, com són desallotjats ciutadans responsables de la seua llibertat social reviscola temps pretèrits. Està comprovat que als seixanta la nit valenciana era més interessant que ara, com correspon a una ciutat de la nostra intensitat emocional. Així que insistir en la via restrictiva és un mal negoci. Els dos últims damnificats són el Negrito i la Taverna d’Enric, però si ningú posa remei ràpidament, la lluna de València només eixirà per una minoria que tots sabem que està molt lluny d’eixe model de ciutat oberta a la mediterrània que desitgem la immensa majoria.