Gaudeamus igitur, iuvenes dum sumus...”. D’aquesta manera (“alegrem-nos mentre siguem joves”) comença un cèlebre himne universitari que exaltava la joventut. En la meua (ja molt llunyana) etapa universitària, inventàrem un himne alternatiu, una conya que batejàrem Me miserum (pobre de mi) que consistia en repetir aquesta frase mentre féiem inflexions de cant gregorià. Una broma privada: el record que tinc d’aquells anys s’ajusta més a l’himne oficial, al gaudi i la sensació de goig i plenitud, puntualment esquitxada per revessos que també formen part de l’aprenentatge.
En condicions normals, la joventut és això. Però els nostres joves estan vivint una joventut en suspens, condicionada. La pandèmia els ha introduït en una olla a pressió, sobretot durant l’etapa del confinament. Un vapor que calia alliberar per evitar l’esclat. Més encara amb la desescalada, l’arribada de l’estiu i l’inici del nou curs. Tothom ha vist reunions de joves i adolescents amb les mascaretes baixades o en el braç, restes de botellots i evidències de pràctiques explosives com la cèlebre festa eivissenca d’una residència d’estudiants. Hem apuntat i disparat al comportament de la joventut i a l’oci nocturn, incompatible amb la seguretat virològica.
Mirat amb perspectiva, els adults no podem donar lliçons. També necessitàvem alliberar la pressió, però la nostra mobilitat, celebració de trobades i sociabilitat no ha estat molt distant del que hem vist en els joves. No hem estat exemple absolutament de res. I els grans no tenim la coartada de la joventut que se’ns escapa entre els dits, col·lectivament hem passat de la responsabilitat i la maduresa del tancament a una altra cosa. Hem baixat els braços.
El resultat serà un hivern duríssim, que començarem amb un toc de queda. l’últim intent a la desesperada de no fer un confinament total letal per a l’economia. Un nou càstig per a una joventut feta per habitar la nit, per viure i experimentar. Una joventut temporalment marcada per un virus que no sabrem quan marxarà, que a la gent gran la fa emmalaltir i morir, però als joves els arrabassa el present, fa una pilota amb la seua vida. I els hipoteca el futur. Me miserum. Com d’irònica i trista em sembla ara aquella broma.
Des que començà la crisi de la covid-19, allà pel més de març, el fluix d’informació des de les administracions cap als ciutadans deixa molt a desitjar. A finals de març, El Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent escrivia açò al seu compte de twitter —ho vaig contar en una columna publicada a l’edició digital del periòdic—: Buenos días. Conocer el número de casos y si están cerca de ti mola, pero mola más conocer cómo proteger correctamente a los nuestros. Opinava i continue opinant que saber si els casos d’infecció estan pròxims ni «mola» ni deixa de «molar». En abril, per exemple, la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública no donava les xifres de cada departament de salut desglossades per poblacions. Només proporcionava dades globals. Sabíem el nombre d’infectats i morts per coronavirus al nostre departament, però desconeixíem la situació concreta de Xàtiva, Canals, l’Alcúdia, Ontinyent, Albaida... ¡Ben estranya, la política comunicativa de conselleria! Els xativins ignoràvem quina era la incidència real de la pandèmia en la nostra ciutat. Més endavant, l’estratègia informativa millorà i hi hagué més transparència.
Però no desapareixien les discrepàncies en les dades que subministren el Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes. De fet, a hores d’ara, continuen les diferències. Des del més de març, la pandèmia es fa servir com arma política, especialment per la dreta. Totes les institucions, govern central inclòs, es dirigeixen sovint a la ciutadania en termes massa infantils. A Xàtiva hi ha hagut canvis. Durant la primera onada de la covid-19, la llar d’ancians Novaedat no havia tingut cap infectat per coronavirus. A la fi de setembre, s’hi detectà un cas. Un iaio, traslladat al Lluís Alcanyís per a ser tractat d’una patologia, donà positiu a la prova PCR en tornar a la llar. Fou enviat novament a l’hospital. Es digué que no havia tingut contacte amb altres residents. Però calgué activar de seguida el pla d’emergència de la Generalitat. S’anuncià una prova PCR per a tothom, residents i treballadors. Tots els avis foren confinats en llurs habitacions i el centre es posà sota control de Salut Pública. Es van prohibir les visites. Això no obstant, començà a augmentar a poc a poc el nombre d’infectats. Finalment, s’hi produí un brot de la pandèmia.
Al principi, la política informativa era transparent. Des de Novaedat es donaven les xifres: un segon resident i un treballador infectats, set residents i dos treballadors infectats —i ja eren nou casos de positiu per coronavirus—, quasi tota la primera planta infectada... I de sobte, ¡apagada informativa! Portaveus de la residència comunicaren que els infectats devien tenir una càrrega vírica molt baixa; presentaven símptomes lleus o eren asimptomàtics. ¿Nombre total d’infectats? ¡Impossible obtenir aquesta dada. La residència sols informava de cada cas concret als familiars directes, però no donava xifres del brot. ¿Qui havia decretat l’apagada informativa? ¿L’empresa propietària de Novaedat? ¿Conselleria? Com ja he dit en altres ocasions, no s’ha de confondre tafaneria amb dret a la informació. Els familiars d’un resident tenen dret a saber les dimensions reals del problema i el grau de risc que corre el seu major. ¡Apagada informativa! Sembla que ni aplicacions com covidcv.netlify detectaven el brot. Ha calgut acudir, per tant, a fonts mèdiques.
Vam saber que durant la segona setmana d’octubre hi havia 42 infectats a Novaedat. El passat dia 16 teníem 66 casos actius a Xàtiva —215 casos acumulats des de juliol. ¿Incloïen aquestes xifres el brot de Novaedat? En resum: no hi ha manera d’entendre’s amb les xifres. Al geriàtric, molts residents passen per un veritable calvari psicològic. Quaranta-dos estan confinats entre quatre parets fa un mes —alguns, bé que siguen asimptomàtics, han de romandre totalment sols en una habitació almenys catorze dies. No poden rebre cap visita física dels familiars. ¡Quelcom semblant a una cel·la de càstig! A la solitud habitual de qui està a la llar d’ancians s’ha de sumar l’aïllament de la quarantena. ¿Es respecta la dignitat dels vells? ¿Reben un tracte adient? Mmm. Com conten els iaios per telèfon, única via de contacte amb l’exterior, molts treballadors donen un tracte correcte —en algun cas, excel·lent. Però s’hi produeixen episodis poc comprensibles, sobretot en el context actual. Tant de bo la gent competent salve la situació i alleuge l’angúnia.
He recibido por whatsapp el nuevo plan de quemas agrícola aprobado por el pleno del Ayuntamiento de Fontanars dels Alforins, con alguna novedad respecto a otros años. También es posible recogerlo en las oficinas del ayuntamiento, pero el consistorio tiene habilitados dos teléfonos para informar a los ciudadanos. Desconozco si este plan es extensible a otros pueblos cercanos como La Font de la Figuera, Moixent u Ontinyent.
Agradecería, sin entrar en cuestiones lingüísticas, que los comunicados del ayuntamiento se hagan en las dos lenguas cooficiales, es decir, en castellano y en valenciano y no solo en valenciano como viene siendo habitual. Entre otras cosas porque todavía hay gente a la que le cuesta entender el valenciano escrito y al consistorio no le cuesta nada facilitar esta labor para una mejor comprensión de todos.
Respecto al plan de quemas agrícolas entiendo perfectamente la preocupación del consistorio por mitigar los riesgos de incendios forestales. Ahora bien, quemar en un bancal de viña o en un rastrojo, lejos de la masa forestal no entraña ningún peligro siempre que se cumpla con las medidas de seguridad necesarias. De hecho, la legislación actual prohíbe las quemas agrícolas a menos de 500 metros del monte y a 250 metros, creo recordar, de la carretera.
Hasta el año pasado, el calendario contemplaba unos días de quema alternativos en la solana y otros en la umbría, a partir del mes de octubre. La diferencia respecto a otros años es que este año es obligatorio comunicarlo al Ayuntamiento, previa entrega de una instancia, que una vez cumplimentada ha de firmar el agente forestal que es quien lo autoriza o deniega.
En esa instancia que va dirigida a la Conselleria de Agricultura hay que detallar los datos del solicitante, así como los polígonos, las parcelas, los parajes y las referencias catastrales donde se va a realizar la quema. Hay que comunicar la localización de las operaciones y si revisten peligro o no, en caso de que lo haya, hay que indicar qué tipo de medidas de precaución se van a adoptar para mitigar cualquier riesgo de incendio. Me pregunto, si los agricultores mayores, que todavía por suerte quedan algunos van a ser capaces de rellenar esas instancias y presentarlas. En mi opinión, todo este farragoso proceso administrativo, no solo hay que rellenar la instancia y presentarla en el Ayuntamiento, luego hay que esperar a que te comuniquen que te han concedido o denegado el permiso, lo cual se demorará unos días; busca una finalidad muy concreta y clara que es acabar con las quemas agrícolas, ya existe alguna plataforma creada a tal efecto, y promover que los agricultores trituren sus restos de poda en lugar de quemarlos.
A mí me parece perfecto que se busque proteger el medio ambiente, soy el primero en defenderlo porque todos debemos cuidar el espacio donde vivimos y dejar a las generaciones futuras un plante más respirable, pero una máquina trituradora para restos de almendros y olivos, cultivos mayoritarios en esta zona, junto a la vid, ronda los 18.000 euros. Muchos agricultores no pueden afrontar el pago de nueva maquinaria, con lo cual tendrán que contratar este servicio a una empresa externa. Más gastos.
