El que dirigix ha sigut un dels projectes emergents seleccionats per la Conselleria d’Innovació. Què suposa este reconeixement i esta subvenció?
És una satisfacció per a tot l’equip que la nostra idea haja sigut valorada per la conselleria i considerada mereixedora de ser finançada. Però, més enllà de l’ajuda econòmica—que és imprescindible—és un estímul per a desenvolupar este projecte i plantejar noves investigacions que responguen els desafiaments que la societat planteja. Els resultats que esperem aconseguir poden ser molt gratificants. Els conflictes en el món escolar tenen complicacions: per la seua heterogeneitat, perquè són menors i per la necessitat d’una convivència pacífica en els centres educatius.
Quantes persones investiguen en el projecte i quin és el seu principal objectiu?
Som un equip multidisciplinari i interdisciplinari de sis persones, ja que hem d’abordar la investigació de manera global i cadascú respon a un àmbit: Psicologia, Pedagogia, Dret, Teologia, Sociologia... Volem fer una anàlisi de com s’implanta la mediació escolar a Espanya, vore si està regulada o no a les comunitats autònomes i si existix una aplicació homogènia als centres educatius. És molt important comprovar si s’avaluen els acords obtinguts, si s’han executat i si han sigut beneficiosos per ambdues parts. També volem proposar un protocol.
Està implantada la mediació en el sistema educatiu valencià? I a la resta d’Espanya? Algun país és un bon exemple?
La mediació educativa s’inicia als EUA als anys 60 a partir de diversos grups religiosos i moviments per la pau, que ensenyen als estudiants habilitats per a resoldre conflictes de forma no violenta. A Espanya, arriba més tard en un centre del País Basc i esta experiència va replicant-se en altres comunitats autònomes, com Catalunya, Comunitat Valenciana, Andalusia, Balears, Galícia... Des de fa més de 20 anys, la literatura científica parla de la implantació de diferents programes de mediació entre iguals, que sol ser la més aplicada. Hi ha un constant creixement, però en València no existix una normativa que regule la mediació escolar ni un programa marc que avalue la implantació homogènia, el que s’allunya d’iniciatives d’altres comunitats autònomes, malgrat que la valenciana va ser la primera a crear l’Observatori per a la convivència escolar i altres la van seguir. Crida l’atenció...
La mediació és un treball continu? Finalitza en algun moment o és una evolució constant?
Dóna un valor educatiu a les interaccions entre alumnes i és una oportunitat per a l’aprenentatge i per a desenvolupar valors com la solidaritat, a més que els xavals aprenguen a resoldre conflictes per ells mateixos i de forma pacífica. Malgrat això, tenim limitacions en l’escola, perquè necessitem més formació; instruments d’avaluació; anàlisi dels resultats; seguiment del compliment dels acords... estos són els dèficits i les dades s’han de conéixer per a minimitzar les errades. És un procés estructurat i s’aplica quan hi ha un conflicte en l’aula, i és voluntari: es participa de manera conscient i implicant-nos totes les parts per a solucionar un problema. Quan s’ha arribat a un acord, la mediació finalitza si l’entenem com una ferramenta, però en un centre educatiu construïx i transforma als xavals, que desenvolupen habilitats... i això no té fi, és per a tota la vida. Hi ha dues vessants; una concreta i la de la cultura de la pau.
Hi ha programes basats en la mediació i acompanyament de l’alumnat, com poden ser els pigmalions i la Tutoria entre Iguals (TEI), en què ells són els protagonistes. Però qui ha de portar la iniciativa: els estudiants o el professorat?
Els professors són facilitadors i els alumnes són el centre i els principals protagonistes, però hem de ser conscients que tots els agents socials hem de proposar estes d’iniciatives: professors, alumnes, pares, directius, gabinets psicopedagògics i Administració pública hem de sentir-nos cridats a impulsar este tipus de mesures, ha d’haver una implicació de tota la societat.
Com pot canviar una classe abans i després de la mediació?
Hi ha un abans i després, perquè els és habitual trobar-se conflictes, però no esta manera de resoldre-los. Estan acostumats a anar a direcció i a acatar una solució, com els jutges en la vida adulta. Vore que hi ha una alternativa pacífica i dialogada i que són les parts les que trien la solució adequada, els obri una porta per autoregular el seu comportament. És una transformació molt positiva i genera un cert grau de satisfacció entre l’alumnat i el professorat implicats... Si es fa bé, canvia la cultura del centre.
A més, són coneixements que poden acompanyar en la vida adulta...
Si aprenen, seran adults que resolguen disputes sense acudir a la violència o els jutjats. Necessitem un canvi cultural; és impressionant vore a xiquets capaços d’entendre i amb ganes de negociar, però adults amb gran responsabilitat —com els polítics que, a més són un aparador—, no arribar a acords en coses necessàries per a la societat. Igual per als pares, els professors... hem de tindre actitud de conciliació i diàleg.
