Un «diari covid» d’institut

Un «diari covid» d’institut

Una pàgina en blanc representa el temps de silenci que es va viure quan un virus que ja forma part del vocabulari diari tallà de sobte qualsevol cosa semblant a la rutina. Als carrers, als parcs, a les oficines, als instituts... Quan el 13 de març l’IES Benicalap de València tancà la porta com un divendres més es va fer un silenci inesperat de sis mesos. «Les aules començaren a respirar l’eco de les paraules no dites, de l’afonia encoberta, de les notes fantasmes; els corredors ressonaren quiets, amb el candor de qui espera, expectant, el reinici de curs», expressa Elisa Benavent, professora de Castellà del centre a l’editorial de Millenium 36, una publicació que fa d’este «temps de silenci» el seu titular i el diari d’una generació d’alumnes marcat pel fi sobtat de les classes.

Millenium 36 té més d’onze anys d’història a l’institut, 41 números, un cada trimestre, que hui servixen de crònica d’una crisi, d’un canvi de generació. Darrere de la revista sempre ha estat David Azorín, bibliotecari del centre. «Este és el número més estrany, el més improvisat, era difícil fer-ho tot per e-mail, però vam pensar: per què parar ara?», explica Azorín qui, a més, va fer la seua tasca d’home orquestra encarregat de la maquetació com autònom en un cessament d’activitat: «Necessitava un estímul per al dia a dia». Així, la revista va ser part de la seua rutina. «Elisa i jo pensàrem que no eixiria res, però estem gratament sorpresos pel resultat», afegix.

«A mesura que rebia els textos dels alumnes, pensava que les millors veus del silenci eren les seues perquè eren autèntiques, eren unes veus genuïnes, que veuen la vida sense les contradiccions dels adults. Hi havia un gran poder en els seus testimonis», assegura la professora de Castellà que va inspirar-se per al nom d’esta edició en la novel·la homònima de l’escriptor Luis Martín-Santos.

La voluntat dels dos va permetre que a la publicació digital aparegueren testimonis de la pandèmia en textos com 13/3/2020 d’Aitana Ballester, hui estudiant de primer d’Història d’Art de la Universitat de València. «En cert manera, escriure va ser una forma de desconnexió, un diari per a mi que s’ha quedat; em va agradar prou, em sentia lliberada», conta la jove de 18 anys. Per a ella el confinament va ser «bastant estressant, estava cansada de tot, va arribar un moment en què no volia fer res».

El tancament va agafar-la en segon de Batxillerat, una cosa que va fer «complicat el curs perquè no sabíem què passaria amb el PAU». També deixà espines com no tindre una graduació, un viatge tots junts o un últim moment de convivència amb qui va compartir el pas de l’adolescència fins a l’adultesa. «Encara sort que vaig poder celebrar el meu 18 aniversari una setmana abans del tancament», riu a l’altra banda del telèfon.

En l’últim curs abans de la universitat estan este any Adrián Berenguer i Andreu Gironés, dos dels participants a la revista. Adrián ho va fer amb un text científic, una disciplina amb la qual s’ha fet un habitual a Millenium 36. «Ve de família, els meus pares són científics i anem a xerrades de les quals després escric per a la revista», diu abans d’explicar que en esta última edició va parlar de les cèl·lules de Yamanaka. «No ha sigut tan dur, però he trobat a faltar les classes presencials perquè no és el mateix, es nota no estar a l’aula», conta Berenguer qui es mostra content per la tornada a l’institut per a preparar el selectiu que pot donar-li l’entrada a Medicina el pròxim curs. Potser per això insistix: «La salut és el més important i si cal quedar-se a casa i complir les normes, ho hem de fer perquè és pel nostre bé».

Andreu, per la seua banda, invertix la força dels dits sobre el teclat en parlar de literatura, música, dansa... en definitiva, art. «Sóc ballarí i m’interessa molt» és la seua carta de presentació d’una secció sobre història de la dansa que ell posà en marxa. El confinament va callar la música al conservatori però no a la seua habitació, tant que ha aprés a ballar de peu. «Al conservatori utilitzem més el sòl, ens protegix, a casa m’he adaptat a ballar de peu i en espais reduïts». Els seus passos han sigut «entre el silenci del futur i de la vida social enfront un soroll de producció a casa, del meu moment d’experimentar, d’escriure i de gravar». Este ball de les lletres damunt del paper, conta, l’han ajudat «a comprendre el món millor, a tindre una altra sensibilitat del que ocorria».

D’un curs menys, 1r de Batxillerat, són Verónica i Lorena Boquer. Verónica admet quasi amb una rialla sonora a l’altra banda del telèfon entre la vergonya i l’emoció que la primera setmana va plorar molt. «La primera setmana va ser molt dura, va ser un drama per a mi i les meues amigues, a més que suspengueren les falles... després ja tot era una ampliació, dues setmanes més, dues setmanes més...». El silenci va ser el protagonista de la seua pel·lícula diària: «Va arribar el silenci del carrer, els cotxes que abans s’escoltaven, la gent parlant... tot desaparegué, va ser un temps molt silenciós, em va afectar». No obstant això, estos buits de soroll van ser substituïts per converses a casa: «Els meus pares m’han conegut més, perquè amb el ritme de vida normal no hi ha temps». La vida social va esdevenir en una pantalla i converses de fins a sis hores: «Però no és el mateix, després aprecies molt més estar en persona». També l’escriptura aparegué com una «via d’escapatòria», com la vinyeta que apareix a Millenium 36 sobre el canvi climàtic: «Ja no recordem els problemes d’abans».

Lorena compartix l’escriptura com un moment d’oblit. El seu relat a la revista parla, precisament, de les coses que trobem a faltar, «coses que abans no donàvem importància com una vesprada de divendres amb les amigues o un dinar amb la família». «Estava angoixada, veia la televisió o les xarxes socials i les notícies sempre eren el mateix, pensava quan podria eixir i tornar a la normalitat», conta l’alumna de 1r de Batxillerqt qui, al mateix temps, assegura que també «va ser un temps per a pensar i prendre decisions». «Crec que estudiaré Dret, m’agrada», sentència.

Per la seua part, Silvia Bernabé cursa 4t de l’ESO. La pandèmia a ella li va fer canviar la natació que practicava habitualment per escriure: «La majoria de textos són per a mi, m’agrada molt escriure, m’ajuda quan estic angoixada o trista, són reflexions, coses que em passen o relats, era la meua forma d’esplaiar-me». El seu text a la revista «era la primera vegada que escrivia per als altres» i deixa un missatge clar: «Fins que no et falta allò que tens sempre no t’adones que el necessites, per exemple, les abraçades». Tristesa i angoixa són dos dels sentiments que més presència han tingut al seu dia a dia confinada: «M’afecta molt no poder veure a mis amics i eixir de casa».

Sergio Pardo el que ha trobat a faltar ha sigut el seu poble, Cilanco, una pedania de Villatoya (a Albacete), fer fotografies de paisatges i també donar abraçades com a forma d’ànim, d’alegria de trobar-se o de condol per la pèrdua d’una tia. Sergio, de 2n de l’ESO, és dels més joves que participa en la revista i ho fa amb una instantània de la foguera del seu poble manxec. «Veure que no hi havia ningú als carrers va deixar-me trist, deprimit, no hi havia alegria», expressa, «se m’ha fet llarg», afegix.

La seua rutina precovid incloïa handbol i muntar a cavall, la segona ja l’ha represa mentre que la primera, en canvi, no. El més paregut, diu, ha sigut entrenar a un corredor de casa amb una pilota i practicar el bote o la punteria llançant-la contra llaues. També invertia el temps dibuixant, llegint notícies... i tornant al poble on «no ens hem donat abraçades, calia guardar dos metres de distància». I escrivint, sobretot, històries de terror de les que tenia un bon exemple a la realitat: «Sí, era una bona inspiració, un món de zombis per coronavirus».

La seua història, la d’Aitana, Lorena, Adrián, Andreu... no és ciència-ficció encara que, potser, els seus descendents, els que vinguen dins d’uns anys, no creuran que siga possible no eixir de casa en tres mesos o, qui sap, al contrari, que en el passat era possible anar sense mascareta pel carrer, saludar amb abraçades i besos i no calcular a ull el metre i mig amb els altres. I sobretot, és la història d’una revista que sempre li picarà l’ullet als seus protagonistes per recordar-los que, en temps de silenci, la paraula escrita és el millor crit compartit.